L'any de les tres preguntes
Feu un resum en unes deu línies del següent article. Porteu-lo en un full el primer dia de classe de la setmana 28-2 de novembre i decembre. Escribiu-lo amb ORDENADOR. Feu una lectura molt atenta per a respondre a possibles preguntes i per a explicar el vostre resum als vostres companys. El resum ha de ser el més personal, el més complet i el més coherent possible. Afegiu alguna /es imatge /es.
Sí, sí. Efectivament, tenen vostès tota la raó del món. És un tòpic gastat. Dels més gastats en aquests dies finianuals que ens toca viure cada desembre. Però l’ utilitzaré: "Resumir un any de ciència en un article és impossible". Queda dit per justificar per què he triat tres, i només tres, notícies científiques com a exemple del molt (no tot bo) que la ciència ens ha regalat en els últims 12 mesos. Cadascuna d'elles apel a un d'aquests misteris encara no revelats per la raó i que probablement han estremit l'ànim dels homes des d'abans que es dotaran d'això que anomenem "coneixement científic". D’ on venim? Qui som? Per què és així el que ens envolta?
Així que comencem pel final.
2010 ens ha permès per fi veure en acció al LHC, el Gran Col.lisionador de Partícules de Ginebra, que, després de la seva parada forçosa per culpa d'aquells errors estructurals detectats el 2009, ha produït la seva primera llum científica. De moment no podem anunciar grans troballes, res que hagi merescut copar les primeres pàgines del diaris. Però en el cor d'aquest túnel de 27 quilòmetres de diàmetre s'estan produint les primeres col•lisions de partícules en rangs energètics prou potents com per albergar esperances. Tot i que alguns tècnics havien suggerit que la instal•lació no podria donar fruits si no es tornés a reparar, les últimes dades semblen indicar que per al 2011 es podran aconseguir col•lisions properes a les desitjades per trobar el esquiu Bosó de Higgs. Aquesta partícula subatòmica, que segueix sent indetectable i que només existeix en els llibres de física en forma d'equació, ha d'estar amagada dins de les porcions més infinitesimalment petites de la matèria, i tard o d'hora acabarà aflorant entre aquests mil trossos en què els xocs de l' LHC converteixen els protons.
En essència, el que els físics estan intentant fer amb la matèria en aquest túnel és el mateix que qualsevol nen fa amb el cotxet que li acaben de regalar: destrossar-lo per veure què hi ha dins. Si el Bosó de Higgs existeix, tal com preveu la teoria, ha d'estar allà dins, en algun racó de l'estructura interna dels protons. Si és així, fer-li una fotografia, contemplar-lo per primera vegada, observar el seu comportament seria tan revelador per al coneixement del Cosmos com el descobrir l'eix que uneix les dues rodes d'un cotxe per entendre per què giren a la vegada. El Bosó de Higgs pot ser el responsable que la matèria tingui massa. Per tant, és la pedra angular de la construcció de l'univers tal com el coneixem. Sense posar-li cara i orelles, la ciència és incapaç de donar explicació completa a per què el món que ens envolta és com és.
La segona pregunta està més propera a les nostres vides. Qui som? Com a espècie, l'ésser humà navega terriblement sol pel Cosmos a lloms del planeta Terra. En el nostre ecosistema, som l'únic representant de la nostra estirp. Hi ha moltes espècies de gos, de mico, de cèrvid ... però només una d' Homo sapiens. Això és així des que fa uns 25.000 anys desaparegués de l'entorn un altre representant del gènere dels homínids: el neandertal, amb el qual compartim espai durant uns quants centenars milers d'anys, fins que es va extingir. Aquest any, però, la ciència ha descobert que és possible que aquells cosins llunyans no s'extingissin ... del tot. Un equip internacional de genetistes va anunciar al maig la seqüenciació completa del genoma dels neandertals a partir de restes fòssils. Al comparar els gens obtinguts amb els de cinc individus actuals de diferents races van obtenir una provocadora conclusió: l' ADN dels humans moderns no africans podria mantenir entre un 1 i un 4 per 100 de similitud amb el de l' Homo neanderthalensis. Aquestes dades semblen suggerir que hi va haver un encreuament entre els humans i els neandertals el fruit de les quals perdura avui en algunes famílies de ciutadans europeus, americans i asiàtics. La notícia va ser el tema preferit a mig món durant un parell de dies de maig. Encara queda molta feina a fer amb el material genètic dels nostres cosins europeus, però sens dubte hem fet un pas endavant en la comprensió de qui som. O potser ho haguem donat cap a una incomprensió encara més gran. I si no fóssim l'espècie separada i única que hem cregut ser fins ara?
Si resulta difícil dir què som com individus, més complicat sembla endinsar-se en les raons per les quals ens considerem éssers vius. Definir el concepte vida ha portat de cap a més d'un investigador. Mític és l'enginyós i infructuós treball de Carl Sagan per a l'Enciclopèdia Britànica, que al seu dia val glossar en aquestes pàgines.
Un dels principals esculls que cal esquivar és la indiscutible certesa que només coneixem un tipus de vida: el de la Terra. No tenim altres exemples per comparar, d'altres materials d'estudi o de contrast, d'un univers de possibilitats com el que tenen els matemàtics, els astrònoms o els químics en els seus estudis. Amb aquestes limitacions, la definició d'un concepte sembla realment parca. No podem dir realment què és la vida ... com a màxim aspirem a entendre com és l'única vida que coneixem. Tota ella es basa en la barreja d'alguns elements. No molts. Els principals són ben coneguts: oxigen, carboni, nitrogen, hidrogen ... i els més avesats en química també coneixen altres més secundaris: calci, fòsfor, sofre, magnesi ... Tota la vida coneguda es basa en la sàvia conjunció d'aquests maons.
Més ben dit, es basava. A finals d'any hem tingut coneixement de la troballa, en les aigües del llac californià de Mono, d'un microorganisme que ha obviat aquestes lleis de la naturalesa i ha substituït en la seva estructura genètica el fòsfor per arsènic. La qüestió no és menor. De sobte, amb la mateixa celeritat amb la que un dia ens aixequem i vam saber que Plutó ja no era un planeta, contemplem que hi ha formes de vida diferents a les que sempre hem conegut. Voldrà això dir que la vida ha aparegut a la Terra en més d'una ocasió? Hi ha diverses evolucions en lloc de només una? ¿L'origen d'aquests bacteris amants de l'arsènic és el mateix que el de la resta dels éssers vius? Podrem trobar mostres de vida en els llims d'altres planetes o satèl•lits que sabem són, precisament, rics en arsènic? Massa preguntes sense respondre per a una notícia que, de moment, no ha passat de ser una anècdota científica. Espectacular, important, sorprenent ... però anècdota ... mentre no es trobin moltes més evidències a favor seu.
Potser el desembre de 2011, quan a aquest humil servidor li encarreguin repassar l'any científic, puguem donar alguna resposta més. Jorge Alcalde Premsa 29.12.10
Feu un resum en unes deu línies del següent article. Porteu-lo en un full el primer dia de classe de la setmana 28-2 de novembre i decembre. Escribiu-lo amb ORDENADOR. Feu una lectura molt atenta per a respondre a possibles preguntes i per a explicar el vostre resum als vostres companys. El resum ha de ser el més personal, el més complet i el més coherent possible. Afegiu alguna /es imatge /es.
Sí, sí. Efectivament, tenen vostès tota la raó del món. És un tòpic gastat. Dels més gastats en aquests dies finianuals que ens toca viure cada desembre. Però l’ utilitzaré: "Resumir un any de ciència en un article és impossible". Queda dit per justificar per què he triat tres, i només tres, notícies científiques com a exemple del molt (no tot bo) que la ciència ens ha regalat en els últims 12 mesos. Cadascuna d'elles apel a un d'aquests misteris encara no revelats per la raó i que probablement han estremit l'ànim dels homes des d'abans que es dotaran d'això que anomenem "coneixement científic". D’ on venim? Qui som? Per què és així el que ens envolta?
Així que comencem pel final.
2010 ens ha permès per fi veure en acció al LHC, el Gran Col.lisionador de Partícules de Ginebra, que, després de la seva parada forçosa per culpa d'aquells errors estructurals detectats el 2009, ha produït la seva primera llum científica. De moment no podem anunciar grans troballes, res que hagi merescut copar les primeres pàgines del diaris. Però en el cor d'aquest túnel de 27 quilòmetres de diàmetre s'estan produint les primeres col•lisions de partícules en rangs energètics prou potents com per albergar esperances. Tot i que alguns tècnics havien suggerit que la instal•lació no podria donar fruits si no es tornés a reparar, les últimes dades semblen indicar que per al 2011 es podran aconseguir col•lisions properes a les desitjades per trobar el esquiu Bosó de Higgs. Aquesta partícula subatòmica, que segueix sent indetectable i que només existeix en els llibres de física en forma d'equació, ha d'estar amagada dins de les porcions més infinitesimalment petites de la matèria, i tard o d'hora acabarà aflorant entre aquests mil trossos en què els xocs de l' LHC converteixen els protons.
En essència, el que els físics estan intentant fer amb la matèria en aquest túnel és el mateix que qualsevol nen fa amb el cotxet que li acaben de regalar: destrossar-lo per veure què hi ha dins. Si el Bosó de Higgs existeix, tal com preveu la teoria, ha d'estar allà dins, en algun racó de l'estructura interna dels protons. Si és així, fer-li una fotografia, contemplar-lo per primera vegada, observar el seu comportament seria tan revelador per al coneixement del Cosmos com el descobrir l'eix que uneix les dues rodes d'un cotxe per entendre per què giren a la vegada. El Bosó de Higgs pot ser el responsable que la matèria tingui massa. Per tant, és la pedra angular de la construcció de l'univers tal com el coneixem. Sense posar-li cara i orelles, la ciència és incapaç de donar explicació completa a per què el món que ens envolta és com és.
La segona pregunta està més propera a les nostres vides. Qui som? Com a espècie, l'ésser humà navega terriblement sol pel Cosmos a lloms del planeta Terra. En el nostre ecosistema, som l'únic representant de la nostra estirp. Hi ha moltes espècies de gos, de mico, de cèrvid ... però només una d' Homo sapiens. Això és així des que fa uns 25.000 anys desaparegués de l'entorn un altre representant del gènere dels homínids: el neandertal, amb el qual compartim espai durant uns quants centenars milers d'anys, fins que es va extingir. Aquest any, però, la ciència ha descobert que és possible que aquells cosins llunyans no s'extingissin ... del tot. Un equip internacional de genetistes va anunciar al maig la seqüenciació completa del genoma dels neandertals a partir de restes fòssils. Al comparar els gens obtinguts amb els de cinc individus actuals de diferents races van obtenir una provocadora conclusió: l' ADN dels humans moderns no africans podria mantenir entre un 1 i un 4 per 100 de similitud amb el de l' Homo neanderthalensis. Aquestes dades semblen suggerir que hi va haver un encreuament entre els humans i els neandertals el fruit de les quals perdura avui en algunes famílies de ciutadans europeus, americans i asiàtics. La notícia va ser el tema preferit a mig món durant un parell de dies de maig. Encara queda molta feina a fer amb el material genètic dels nostres cosins europeus, però sens dubte hem fet un pas endavant en la comprensió de qui som. O potser ho haguem donat cap a una incomprensió encara més gran. I si no fóssim l'espècie separada i única que hem cregut ser fins ara?
Si resulta difícil dir què som com individus, més complicat sembla endinsar-se en les raons per les quals ens considerem éssers vius. Definir el concepte vida ha portat de cap a més d'un investigador. Mític és l'enginyós i infructuós treball de Carl Sagan per a l'Enciclopèdia Britànica, que al seu dia val glossar en aquestes pàgines.
Un dels principals esculls que cal esquivar és la indiscutible certesa que només coneixem un tipus de vida: el de la Terra. No tenim altres exemples per comparar, d'altres materials d'estudi o de contrast, d'un univers de possibilitats com el que tenen els matemàtics, els astrònoms o els químics en els seus estudis. Amb aquestes limitacions, la definició d'un concepte sembla realment parca. No podem dir realment què és la vida ... com a màxim aspirem a entendre com és l'única vida que coneixem. Tota ella es basa en la barreja d'alguns elements. No molts. Els principals són ben coneguts: oxigen, carboni, nitrogen, hidrogen ... i els més avesats en química també coneixen altres més secundaris: calci, fòsfor, sofre, magnesi ... Tota la vida coneguda es basa en la sàvia conjunció d'aquests maons.
Més ben dit, es basava. A finals d'any hem tingut coneixement de la troballa, en les aigües del llac californià de Mono, d'un microorganisme que ha obviat aquestes lleis de la naturalesa i ha substituït en la seva estructura genètica el fòsfor per arsènic. La qüestió no és menor. De sobte, amb la mateixa celeritat amb la que un dia ens aixequem i vam saber que Plutó ja no era un planeta, contemplem que hi ha formes de vida diferents a les que sempre hem conegut. Voldrà això dir que la vida ha aparegut a la Terra en més d'una ocasió? Hi ha diverses evolucions en lloc de només una? ¿L'origen d'aquests bacteris amants de l'arsènic és el mateix que el de la resta dels éssers vius? Podrem trobar mostres de vida en els llims d'altres planetes o satèl•lits que sabem són, precisament, rics en arsènic? Massa preguntes sense respondre per a una notícia que, de moment, no ha passat de ser una anècdota científica. Espectacular, important, sorprenent ... però anècdota ... mentre no es trobin moltes més evidències a favor seu.
Potser el desembre de 2011, quan a aquest humil servidor li encarreguin repassar l'any científic, puguem donar alguna resposta més. Jorge Alcalde Premsa 29.12.10
