Feu un resum en unes deu línies del següent article. Porteu-lo en un full el primer dia de classe de la setmana 23-27 de gener. Escribiu-lo amb ORDINADOR. Feu una lectura molt atenta per a respondre a possibles preguntes i per a explicar el vostre resum als vostres companys. El resum ha de ser el més personal, el més complet i el més coherent possible. Afegiu alguna /es imatge /es.
L'Apocalipsi ja és aquí ... una altra vegada
Les profecies associades al calendari maia converteixen 2012 en un escenari del renaixement de les ficcions al voltant de la destrucció final del planeta
Afirmar que el calendari maia prediu que la fi del món tindrà lloc, exactament, el pròxim 21 de desembre de 2012 a les 11:12 és tan temerari com al seu dia ho va ser sostenir que l'efecte 2000 havia de reiniciar tota memòria informàtica o que l'Apocalipsi que va descriure Sant Joan era, en el fons, el tràiler de l'espectacle global que tindria la seva estrena (i, de passada, única representació) el primer de gener de l'any 1000 després de Crist. No obstant això, quan la inevitable fragilitat d'una predicció es dóna la mà amb un estat moral poc benigne -un context de crisi i escassos horitzons de futur-, és inevitable que el refranyer reivindiqui la vigència del seu pensament populista i ens recordi això de a aigua tèrbola, guany d'espectadors.
La sensació d'estar vivint la fi de la Història va molt més enllà d'aquest pintoresc nombre -el 2012 - que, al capdavall, va trobar el seu destí natural en un producte de multisales dirigit per Roland Emmerich: 2012 (estrenada el 2009), la pel•lícula , que només al nostre país va recaptar més de 15 milions d'euros i que, en les seves xifres globals de beneficis, gairebé va multiplicar per quatre el seu pressupost estimat en 200 milions de dòlars (157 milions d'euros). En la pel•lícula d’ Emmerich, el vell model de pel•lícula de catàstrofes, amb el seu protagonisme coral i el seu joc d’arbitràries cruïlles de l'atzar, arribava a la seva col•lapse: en una de les escenes, l'espectador descobria que una operació d'augment de pits marcava el vincle entre alguns dels seus personatges -el marit de l'exdona del protagonista havia operat a la nòvia del mafiós rus: amb llaços així, es feia dur no pensar que aquesta humanitat mereixia el fi-. El 2012 potser només sigui una excusa per treure-li una nova rendibilitat a la ficció apocalíptica, però no deixa de resultar interessant veure quines són les noves característiques que adopta el subgènere davant data tan assenyalada.
"Llavors ... Inclinem-nos, Charmion, davant la sublim majestat de Déu el gran!, Llavors es va alçar un clamorós i penetrant so, tal com si brollés de la seva boca, i tota la massa d'èter, dins de la qual existíem, va rebentar instantàniament en alguna cosa com una intensa flama vermella, la insuperable brillantor i terrible calor de la qual no tenen nom, ni tan sols entre els àngels de l'alt zel del coneixement pur. Així va acabar tot ", escrivia Edgar Allan Poe al final de la conversa d’ Eiros i Charmion , relat escrit en 1839 que els especialistes continuen considerant el text fundacional en la tradició de ficcions apocalíptiques que, fora de l'àmbit dels textos religiosos, imaginen un final de la humanitat per causes còsmiques.
El revolucionari gest de Poe d'explicar un Apocalipsi en primera persona, col•locant el narrador en una posició teòricament impossible, és, probablement, la manera d'afrontar el tabú de la destrucció total que ha trobat grans equivalents en aquest 2012, en què l'individu ja sembla assumir que la caiguda del teló no es viurà com tragèdia col•lectiva, sinó com catàstrofe individual, viscuda des de la subjectivitat: un Apocalipsi íntim com el que ha mostrat Lars Von Trier en la seva celebrada Malenconia (2011) i com el que va imaginar Andrei Tarkovski en el seu exigent però inoblidable Sacrifici (1986).
Diverses són les pel•lícules que han imaginat la fi del món (o la seva possibilitat) en aquesta última temporada: des del Contagi (2011) de Steven Soderbergh fins Take Shelter (2011), de Jeff Nichols, un altre exercici d'Apocalipsi del jo, o Perfect Sense (2011) de David McKenzie, on Ewan McGregor i Eva Green viuen el cataclisme definitiu com una atròfia sensorial. Sens dubte, les que revelen una major harmonia amb la sensibilitat d'aquest són les que s'obliden de la hipèrbole per explicar la fi dels temps en clau gairebé intimista, com ho va fer un dels grans escriptors apocalíptics del segle XX, J. G. Ballard, que en novel•les com El món submergit (1962) o El món de vidre (1966) va alterar la dinàmica del subgènere en presentar protagonistes que no lluitaven per la seva supervivència, sinó per assolir la comunió espiritual amb una destrucció absoluta que els podia revelar una veritat oculta sobre si mateixos.
Potser una de les iniciatives més sorprenents sorgides a remolc d'aquest hype apocalíptic hagi estat l'edició per part de Blackie Books de l'Agenda de la Fi del Món per al 2012: un dia a dia del compte enrere que planteja assortides possibilitats de destrucció per a cada setmana de l'any ...
JORDI COSTA - Madrid - 2012.01.10
http://www.elpais.com/articulo/cultura/Apocalipsis/vez/elpepicul/20120110elpepicul_2/Tes
Les profecies associades al calendari maia converteixen 2012 en un escenari del renaixement de les ficcions al voltant de la destrucció final del planeta
Afirmar que el calendari maia prediu que la fi del món tindrà lloc, exactament, el pròxim 21 de desembre de 2012 a les 11:12 és tan temerari com al seu dia ho va ser sostenir que l'efecte 2000 havia de reiniciar tota memòria informàtica o que l'Apocalipsi que va descriure Sant Joan era, en el fons, el tràiler de l'espectacle global que tindria la seva estrena (i, de passada, única representació) el primer de gener de l'any 1000 després de Crist. No obstant això, quan la inevitable fragilitat d'una predicció es dóna la mà amb un estat moral poc benigne -un context de crisi i escassos horitzons de futur-, és inevitable que el refranyer reivindiqui la vigència del seu pensament populista i ens recordi això de a aigua tèrbola, guany d'espectadors.
La sensació d'estar vivint la fi de la Història va molt més enllà d'aquest pintoresc nombre -el 2012 - que, al capdavall, va trobar el seu destí natural en un producte de multisales dirigit per Roland Emmerich: 2012 (estrenada el 2009), la pel•lícula , que només al nostre país va recaptar més de 15 milions d'euros i que, en les seves xifres globals de beneficis, gairebé va multiplicar per quatre el seu pressupost estimat en 200 milions de dòlars (157 milions d'euros). En la pel•lícula d’ Emmerich, el vell model de pel•lícula de catàstrofes, amb el seu protagonisme coral i el seu joc d’arbitràries cruïlles de l'atzar, arribava a la seva col•lapse: en una de les escenes, l'espectador descobria que una operació d'augment de pits marcava el vincle entre alguns dels seus personatges -el marit de l'exdona del protagonista havia operat a la nòvia del mafiós rus: amb llaços així, es feia dur no pensar que aquesta humanitat mereixia el fi-. El 2012 potser només sigui una excusa per treure-li una nova rendibilitat a la ficció apocalíptica, però no deixa de resultar interessant veure quines són les noves característiques que adopta el subgènere davant data tan assenyalada.
"Llavors ... Inclinem-nos, Charmion, davant la sublim majestat de Déu el gran!, Llavors es va alçar un clamorós i penetrant so, tal com si brollés de la seva boca, i tota la massa d'èter, dins de la qual existíem, va rebentar instantàniament en alguna cosa com una intensa flama vermella, la insuperable brillantor i terrible calor de la qual no tenen nom, ni tan sols entre els àngels de l'alt zel del coneixement pur. Així va acabar tot ", escrivia Edgar Allan Poe al final de la conversa d’ Eiros i Charmion , relat escrit en 1839 que els especialistes continuen considerant el text fundacional en la tradició de ficcions apocalíptiques que, fora de l'àmbit dels textos religiosos, imaginen un final de la humanitat per causes còsmiques.
El revolucionari gest de Poe d'explicar un Apocalipsi en primera persona, col•locant el narrador en una posició teòricament impossible, és, probablement, la manera d'afrontar el tabú de la destrucció total que ha trobat grans equivalents en aquest 2012, en què l'individu ja sembla assumir que la caiguda del teló no es viurà com tragèdia col•lectiva, sinó com catàstrofe individual, viscuda des de la subjectivitat: un Apocalipsi íntim com el que ha mostrat Lars Von Trier en la seva celebrada Malenconia (2011) i com el que va imaginar Andrei Tarkovski en el seu exigent però inoblidable Sacrifici (1986).
Diverses són les pel•lícules que han imaginat la fi del món (o la seva possibilitat) en aquesta última temporada: des del Contagi (2011) de Steven Soderbergh fins Take Shelter (2011), de Jeff Nichols, un altre exercici d'Apocalipsi del jo, o Perfect Sense (2011) de David McKenzie, on Ewan McGregor i Eva Green viuen el cataclisme definitiu com una atròfia sensorial. Sens dubte, les que revelen una major harmonia amb la sensibilitat d'aquest són les que s'obliden de la hipèrbole per explicar la fi dels temps en clau gairebé intimista, com ho va fer un dels grans escriptors apocalíptics del segle XX, J. G. Ballard, que en novel•les com El món submergit (1962) o El món de vidre (1966) va alterar la dinàmica del subgènere en presentar protagonistes que no lluitaven per la seva supervivència, sinó per assolir la comunió espiritual amb una destrucció absoluta que els podia revelar una veritat oculta sobre si mateixos.
Potser una de les iniciatives més sorprenents sorgides a remolc d'aquest hype apocalíptic hagi estat l'edició per part de Blackie Books de l'Agenda de la Fi del Món per al 2012: un dia a dia del compte enrere que planteja assortides possibilitats de destrucció per a cada setmana de l'any ...
JORDI COSTA - Madrid - 2012.01.10
http://www.elpais.com/articulo/cultura/Apocalipsis/vez/elpepicul/20120110elpepicul_2/Tes
No hay comentarios:
Publicar un comentario