Václav Havel, l'home que estimava la llibertat

Feu un resum en unes deu línies del següent article. Porteu-lo en un full el primer dia de classe de la setmana 30 de gener - 3 de febrer. Escribiu-lo amb ORDINADOR.  Feu una lectura molt atenta per a respondre a possibles preguntes i per a explicar el vostre resum als vostres companys. El resum ha de ser el més personal, el més complet i el més coherent possible. Afegiu alguna /es  imatge /es.

Václav Havel,  l'home que estimava la llibertat

Va ser com un conte. El desembre de 1989, sobtadament, Václav Havel es va convertir en president de Txecoslovàquia. En poques setmanes l'escriptor txec va passar des de la més absoluta indefensió a la cúspide del poder. Encara a mitjans de novembre la policia política continuava perseguint als dissidents i el Partit Comunista controlava la societat.

A la tercera setmana de novembre va començar la sorprenent Revolució de Vellut (Revolución de Terciopelo). Els carrers i les places es van omplir de milers de persones que, finalment, es van atrevir a manifestar el que creien del sistema comunista, però no s'aventuraven a dir: era un turment horrible que havia d’ acabar com més aviat millor. Van començar les vagues. El règim es va desplomar. El comunisme teòric era un disbarat. El comunisme real, conseqüentment, s'havia tornat una creixent malson. Havel l'anomenava Absurdistán.

Hi va haver alguna cosa sorprenent en el vertiginós fi del comunisme txecoslovac. Al febrer, els eslovens -llavors una república adscrita a la federació iugoslava- creen un partit d'oposició. Polònia, de la mà de Lech Walesa i amb l' impuls massiu del sindicat Solidaritat, havia començat a derrotar la dictadura en les eleccions de juny. Els tres països bàltics, a l'agost, van demanar la independència de la URSS. A l'octubre, els comunistes hongaresos havien canviat de nom i acceptaven el pluripartidisme. A principis de novembre els alemanys derrocaven el Mur de Berlín. El 25 de desembre els romanesos van afusellar al dictador Nicolás Ceaucescu i a la seva pèrfida dona, la inefable Elena, per poder donar inici als canvis. Un mes abans ho havien triat per unanimitat com a líder del Partit Comunista.

Els txecs, en canvi, semblaven endarrerits. Tot d'una, la llibertat va arribar com un llamp. El 29 de desembre Havel era elegit president per un Parlament que no veia una altra sortida a la crisi. La seva figura s'havia agegantat al capdavant del Fòrum Cívic, una organització que agrupava, essencialment, a escriptors i artistes dissidents. Era el primer país que trencava sense embuts la cadena moscovita i iniciava l'enterrament de les supersticions marxistes. Sis mesos més tard la immensa majoria de la societat concedia els seus vots a Havel.

I aquí va venir lo bo. Els endevins pensaven que un escriptor poc conegut, sense experiència política, i molt menys burocràtica, amant del jazz i del rock, bohemi i tímid, que havia passat gairebé tota la seva vida adulta pres o perseguit, seria incapaç de governar un país que mudava de sistema i s'enfrontava a la immensa tasca de corregir les arbitrarietats, errors, abusos i estupideses comesos durant una mica més de quaranta anys de dictadura comunista.

És veritat que no va ser fàcil i en el trajecte, al poc temps, txecs i eslovacs es van divorciar per mutu consentiment (cosa que avui sembla molt menys traumàtic que llavors), però, en general, l'escriptor inexpert va resultar ser un gran estadista. Com va succeir aquest fenomen? Va passar una cosa primordial: Havel no coneixia de lleis, però havia conegut la injustícia. No sabia economia, però sí va experimentar l'escassetat i la manca d'oportunitats. No tenia experiència gerencial, però estava dotat de sentit comú, sabia delegar i escollia bé els seus col•laboradors. Era, a més, una persona intel•ligent.

Havel tenia un objectiu: tornar als seus compatriotes el control de les seves vides. La llibertat era això: la possibilitat de prendre decisions sense coerció ni por. Els txecs, que una vegada van formar part de l'imperi austrohongarès, havien vist com els austríacs lliures s'havien convertit en ciutadans pròspers d'una nació pacífica. I havien comprovat que l'Alemanya lliure era mil vegades més feliç i rica que l'Alemanya comunista. La regla d'or era òbvia: calia prendre decisions i crear institucions que enfortissin la llibertat individual. Havel governaria des dels valors i els principis. El pragmatisme gairebé sempre és la disfressa dels oportunistes i els sense escrúpols. El títol d'una de les seves últimes obres resumia la seva concepció de la política: L'art de l'impossible.

Per això Havel em va honrar amb el seu tracte solidari. Quan era president em va rebre a Praga, al Castell, públicament, amb tota la difusió possible, per subratllar el seu suport als demòcrates cubans i el seu repudi a la dictadura de Castro. Creia que els ex satèl•lits europeus tenien una obligació moral amb les víctimes de l'última tirania marxista-leninista d'Occident. Els pobles havien estat germans en l' infortuni i havien de salvar-se junts. Quan va deixar de ser president va organitzar un comitè internacional per la llibertat de Cuba i una tarda em va convocar a Praga perquè presentéssim junts un llibre del gran poeta cubà Raúl Rivero, llavors pres a l'illa. Ho vam fer en un cafè, com quan ell lluitava contra la dictadura txeca. Ja estava malalt, però els ulls li brillaven amb feresa. Era el foc de la llibertat.

Per Carlos Alberto Montaner   Libertad Digital 11.1.12