Feu un resum en unes deu línies del següent article. EL RESUM HA DER SER UN AUTÈNTIC RESUM, NO UNA CÒPIA DE FRASES DEL TEXT. Porteu-lo en un full el primer dia de classe de la setmana 6 de febrer -10 de febrer. Escribiu-lo amb ORDINADOR. Feu una lectura molt atenta per a respondre a possibles preguntes i per a explicar el vostre resum als vostres companys. El resum ha de ser el més personal, el més complet i el més coherent possible. Afegiu alguna /es imatge /es.
Dickens viu. De la mateixa manera que sobreviu Charles, el nen de 12 anys que va entrar a treballar en una fàbrica de betum en 1824 mentre el seu pare complia condemna a la presó per no poder fer front als seus deutes. Va sobreviure aquesta desgraciada criatura en moltes de les novel•les amb les que l'escriptor es va convertir en un dels primers fenòmens populars de la literatura. L'escriptor la va tenir present en Oliver Twist, en Conte de Nadal, a Casa desolada, en David Copperfield. Tota l'obra d'aquest gran del que es compleix d'aquí a uns dies el bicentenari està impregnada del sentiment d'humiliació que va patir de nen, quan mancat de la protecció paterna, es va veure treballant de sol a sol en una fàbrica infestada de rates: "recordo amb tristesa aquella època de la meva vida, i moltes vegades m'oblido que tinc una dona i uns fills, fins i tot que sóc un home ". La seva infantesa explica un sentit de la justícia tan imperiós que estic convençuda que influïa en la resolució dels seus arguments: després de sotmetre als personatges a múltiples penúries, sempre hi ha algú, un tercer, que restableix la veritat i torna al miserable la bona vida que li va ser arrabassada. Potser això expliqui la tossuderia amb què va lluitar als Estats Units per uns drets d'autor que li havien estat negats pel sol fet de no ser americà. El que la premsa va interpretar com cobdícia ell el va reclamar com a dret ja que, encara que diuen que el públic lector esperava amb impaciència l'arribada del vaixell en què portaria l'últim capítol d'una novel•la que seguien per lliuraments, ell no va gaudir dels beneficis de la seva tremenda popularitat al país dels ianquis. Dickens viu. Viu més que mai, encara que els nens o els joves no ho llegeixin (que jo sàpiga) tant com ho vam llegir nosaltres, als que ens va crear una consciència social en estat pur, sense el conegut embolcall ideològic que vindria després. Dickens, el seu esperit, està bategant poderosament en aquesta època en què la cobdícia dels rics ha buidat les butxaques dels pobres i va camí de buidar els de la classe mitjana. És cert que l'explotació infantil no succeeix davant els nostres ulls però, de tant en tant, per una notícia o una imatge que reclama solidaritat, sabem que la ignomínia no ha deixat de passar, encara que tingui lloc en un país tan llunyà que l'espectacle d’ aquesta misèria no ens flagel.la cada dia. Durant uns dies, el diari The New York Times ha publicat uns valents reportatges sobre les condicions dels treballadors a les fàbriques proveïdores de components a les grans empreses tecnològiques. Si utilitzo la paraula valenta és perquè no deixa en molt bon lloc a empreses americanes que, aprofitant-se de la baix cost de l'ocupació en les cèlebres terres llunyanes i descarregant tota la responsabilitat en la falta de drets d'aquells països, neguen que la seva pressió a l'hora de marcar els temps de lliurament tingui res a veure amb que, per exemple, en el polit del vidre d'un iPhone, en comptes d'usar alcohol, que té un assecat lent, opten per una substància altament tòxica. Si qualifico el reportatge de valent, repeteixo, és perquè, segons les enquestes, un 57% dels americans no li veuen els productes Apple cap pega, i es lliuren a ells com qui es lliura a una imatge religiosa que els comunica directament amb sant Steve Jobs, que ja està en el cel. Aquest tipus de notícies poden provocar una mala estona a aquest batalló de sensibles cors que pensen que les creacions de Jobs han servit només per millorar el món. Llàstima que per sofisticar la qualitat de les nostres comunicacions hagi persones que visquin amuntegades en una cambra, sense dret a la intimitat, que treballin 60 hores a la setmana, que posin la seva salut en perill, que es deixin la pell literalment en això. No és demagògia, com tampoc ho eren les narracions dickensianas. Cal que un d'aquests joves treballadors que poleixen vidres converteixi la seva humiliació en novel•la o reportatge i compti allò que solem oblidar: com es fabriquen les coses. Caldria esquivar, això sí, la censura del seu país, per la qual pel que sembla estem molt preocupats. No estaria de més que ens arribés aquesta història per escrit. La llegiríem, no podria ser d'altra manera, com un acte de solidaritat. En un llibre de paper. No, millor en un iPad, que li donaria a l'acte de la lectura un caràcter simbòlic. O no, millor encara, descarregada gratuïtament de la Xarxa, perquè ni la cultura ni la solidaritat han de tenir fronteres. S'ha parlat molt de l'explotació a les dones del sector tèxtil o de la immoralitat de lluir abrics que provenen d'un cruel sacrifici animal, però el terreny del tecnològic segueix embolicat per una mena de mantell santificat que protegeix l'usuari de les males notícies . Què guai. Aixequem el puny amb fúria per reivindicar el nostre dret a ficar en un aparell 3.000 llibres, cent mil cançons, dues mil pel•lícules. Això ens ha d'estar fent brillants i formats, encara que de moment no es vegin senyals d'això, i encara que no sentim l'obligació de treure la cara per aquell que va produir aquests petits tresors sense els quals molts afirmen que ja no sabrien viure.
ELVIRA LINDO 2012.01.29
http://www.elpais.com/articulo/opinion/queremos/ver/elpepusocdgm/20120129elpdmgpan_2/Tes
No hay comentarios:
Publicar un comentario